Gracias a:
Daniel Condeminas i Tejel
| Actualitzat el
09/01/2015 a les 19:31h
por el envío
Exposició sobre Tim Burton a la Cinémathèque Française de París.
La llista de ciutats amb grans museus de la televisió
i del cinema és llarga: Nova York, Berlín, Los Ángeles, París, Londres,
Torí o Bradford, per esmentar algunes de les ubicacions dels espais més
significatius. El passat, present i futur de les distintes expressions
de la creació i la indústria audiovisual tenen seus on, de forma més o menys prioritària, es preserva el llegat històric, s’estudia i es divulga el patrimoni de la ràdio, de la televisió, dels nous mitjans a la xarxa, del cinema o dels videojocs.
Uns museus que són un gran aparador per a la promoció i difusió de la
producció pròpia del país, i un espai de formació i experimentació per
als futurs nous professionals d’aquest sector. I tot això sumat al seu poderós atractiu per al turisme cultural intern i extern i, a més, pensats per a tot els públics. Un atractiu per a una Barcelona que s’ha situat com una de les ciutats del món més ben valorades per al turisme familiar. Però Barcelona encara no disposa d’un espai museístic d’aquestes característiques.
Pel que fa a museus, Catalunya
té un parell d’equipaments vinculats a l’audiovisual, de gran interès,
però cap d’ells no correspondrien als exemples internacionals abans
citats, a banda d’estar ubicats en altres ciutats del país. El Museu del Cinema de Girona
és molt dinàmic en les seves activitats i exposicions temporals, però
molt reduït al llegat del patrimoni del cineasta i col·leccionista Tomàs
Mallol. En l’àmbit estricte d’equips tècnics, el mNACTEC de Terrassa
exhibeix una petita mostra d’aparells de la història de la ràdio, la
televisió i, tímidament, dels videojocs.
Dins d’aquest repàs, i com a precedent més o menys directe, caldria esmentar la modesta però ambiciosa iniciativa de la Casa
de la Ràdio i la Televisió, que va funcionar fa uns anys a Barcelona,
amb una oferta pedagògica adreçada a les escoles, impulsada pel
periodista Josep Adolf Estrader. Una proposta cultural i educativa que
des del 2012 viu una segona època, ara sí, amb suport institucional,
dins d’una gran mansió de la població francesa de Samazan, a la vora de
Bordeus.
En un altre estadi, no podem deixar de mencionar la Filmoteca de
Catalunya, tant pel que fa a la seva tasca de preservació del patrimoni
històric del nostre cinema com de la seva funció de promoció de la cultura cinematogràfica, afavorida per les prestacions de la seva nova seu al Raval barceloní.
Educació i audiovisual. El museu com a eina pedagògica
La cultura de l’audiovisual, l’aprenentatge sobre els continguts i missatges dels mitjans de comunicació
i de les expressions artístiques de l’univers audiovisual, l’entendre
els seus codis semàntics, ideològics, i els processos de creació,
producció, exhibició i transmissió que hi ha darrere, són un dels pilars
de qualsevol concepció avançada de l’educació a les escoles i a la
resta d’estaments implicats en la pedagogia de les noves generacions de
ciutadanes i ciutadans. És la necessitat de respondre a una greu
mancança assenyalada per la directora del prestigiós espai Jeu de Paume
parisenc, Marta Gili: “No hi ha esperit crític en relació amb el que
veiem a les imatges. A les escoles es fan anàlisis de textos, però no
d’imatges”.
La media literacy és una assignatura que continua pendent al nostre país, i un futur museu de les característiques descrites esdevindria una eina de gran valor
per a l’aprenentatge que es fa a les aules, i oferiria unes
possibilitats d’experimentació i visualització educativa que no poden
oferir –lògicament– els centres escolars i instituts. Més enllà de
l’excel·lent tasca desenvolupada de fa anys per entitats com Drac Màgic,
A Bao A Qu o Aula Mèdia, des de l’àmbit de la societat civil, o la
Filmoteca de Catalunya des de l’institucional, i sense oblidar el paper
que hi juguen els cineclubs existents arreu de Catalunya, el nostre país
necessita que l’educació en l’audiovisual i els mitjans de comunicació
esdevingui una matèria normalitzada a totes les escoles, tot seguint
les passes de països com França o Dinamarca, per posar dos exemples de
llarga i reeixida tradició.
Des d’un punt de vista normatiu, tant la Llei d’Educació, com la Llei
del Cinema en fan esment explícit fins i tot amb un capítol específic
en el cas de la segona. Però per diverses raons, no s’ha anat gaire més
enllà d’un parell de programes pilot. La seva implementació seria també
un homenatge
a l’històric Pla d’Aplicació del Cinema Escolar, impulsat pel Servei de
Cinema de la Generalitat. Un ambiciós pla pedagògic que fa vuitanta
anys afirmava que “cal fer que la pantalla no resulti un accessori tan
limitat i trist com la pissarra. Aquest quadre lluminós ha de ser una
finestra oberta a la vida”.
Precisament, el programa Europa Creativa, que engloba les actuacions estratègiques de la UE fins al 2020 per al món de la cultura i les seves indústries, ha situat la media literacy com un dels seus objectius bàsics. Més enllà de la promoció educativa d’una competència fonamental en el context de la societat de la informació,
l’interès de la Comissió Europea rau en motius de mercat intern, en
aconseguir l’augment del coneixement i millorar l’accés de les obres
audiovisuals europees a les noves generacions per desenvolupar audiències que estiguin més interessades en les produccions nascudes a la UE, davant l’enorme pressió de les major nord-americanes dins el mercat europeu.
10 anys de projectes
National Media Museum de Bradford.Barcelona ha organitzat
en els darrers anys grans exposicions sobre el món de l’audiovisual i,
en concret, sobre la televisió; dues d’elles amb una clara voluntat
d’internacionalització. El 2008, el Palau Robert acollia Adéu a la tele,
adreçada a un públic familiar, en la qual el relat se centrava en allò
que havia de ser el gran canvi tecnològic de la digitalització de tot el
procés de producció, edició i emissió televisiva, que havia de
finalitzar-se dos anys més tard a totes les llars: l’apagada analògica i
el seu relleu per la TDT.
El 2010 el MACBA en feia una lectura inusual amb Esteu a punt per a la televisió?,
que mostrava 145 experiments audiovisuals creats per artistes i
pensadors de tot el món, des d’Andy Warhol a Pier Paolo Pasolini,
passant per Lévi-Strauss o Jean-Luc Godard. Des d’una perspectiva de
reflexió sobre el seu paper determinant en la configuració de la
societat, el CCCB impulsà un any més tard una ambiciosa exposició que
prenia com a base el ja clàssic llibre de Gilles Lipovetsky i Jean
Serroy, L’écran global. Amb un plantejament molt participatiu, dins i fora de l’espai físic de l’exposició, Pantalla global recorria diverses vessants de l’univers comunicatiu protagonitzat per la pantalla televisiva, com l’esport, la política o la publicitat,
i finalitzava amb un espai d’experiències interactives. Va ser una
exposició que posteriorment viatjà exitosament al País Basc i a Mèxic.
La col·lecció Josep Maria Queraltó és una de les col·leccions privades més importants del món, amb més de 20.000 aparells i materials catalogats.
Pel que fa a la materialització d’un gran museu de l’audiovisual a Barcelona, hi ha hagut tres
iniciatives sorgides a partir del 2004, però que en cap dels casos no
ha anat més enllà dels papers del projecte i de la signatura de
convenis.
El 2005 es posava en marxa el projecte Parc Barcelona Media al
llavors naixent districte 22@, impulsat per la UPF, l’Ajuntament i el
grup Mediapro. En aquesta operació público-privada, en destacava
l’aposta per una Fàbrica dels Mèdia, presidida per un espai dedicat a la
divulgació del passat, el present i les tendències futures de
l’audiovisual, que tindria com a eix central de la seva proposta
museística l’extraordinària col·lecció reunida pel cofundador de
l’empresa més important del nostre país pel que fa als equipaments de
les sales cinematogràfiques dels darrers quaranta anys: Kelonik. Tres
anys més tard, el conveni signat per la Fundació Aula de
Cinema-Col·lecció Josep Maria Queraltó quedà extingit en no haver-se
avançat en res pel que fa al projecte museístic previst.
La col·lecció Josep Maria Queraltó és una de les col·leccions
privades sobre l’audiovisual, i especialment el cinema, més importants
del món. Amb més de 20.000 objectes, màquines i materials catalogats,
provinents de 15 països d’arreu del món, repassa tota la història, des
del precinema amb les seves làmpades màgiques als aparells digitals, amb
una valuosíssima mostra de l’evolució del cinema fotoquímic: del blanc i
negre al sonor i el color, passant per l’estereoscòpia, i en tots els
vessants del seu procés productiu: rodatge, revelat, muntatge, edició i
exhibició. A banda de fotografies, pel·lícules, diapositives, revistes,
cartells i altres materials, la col·lecció permet un exhaustiu repàs de
la històrica tècnica del cinema a Catalunya, on els aparells
desenvolupats pel mateix Queraltó al llarg de la seva dilatada
trajectòria professional, hi tenen un paper destacat. Una col·lecció de
la qual ja s’han organitzat 39 exposicions temporals per diferents
ciutats, com L’experiència màgica del cinema, que es va poder visitar al vestíbul de l’edifici històric de la UB entre finals del 2013 i els primers mesos de 2014.
Fa cinc anys es presentava un nou projecte, encara més ambiciós: el
parc BZ Barcelona Zona Innovació, que havia de transformar la zona de
l’antiga factoria SEAT a la Zona Franca en un gran centre de R+D+I i
producció dels sectors
de l’alimentació, la medicina i la cultura, amb la participació directa
de la UB. En aquesta operació, algunes de les principals empreses
audiovisuals del país havien de posar dempeus un gran pol industrial amb
28.000 metres quadrats destinats a platós i equipaments diversos. Al BZ
Barcelona Innovació Cultura apareix la proposta d’un gran museu de
l’audiovisual, on la col·lecció Queraltó tornava a esdevenir-ne peça
fonamental. Tot i que sobre el 2011 el projecte general semblava que es
reprendria, continua a l’espera.
Una darrera proposta, nascuda de la iniciativa directa de
professionals del sector, va arribar també als despatxos del Govern. El
projecte del Museu de les Arts Audiovisuals, MUAA, plantejava una
proposta decididament lúdica i obertament comercial. Enlloc d’un museu
on anar a veure coses, seria un espai on fer-ne, d’acord amb les actuals
tendències d’oci cultural. Entre altres experiències, el projecte
pretenia que els visitants, de totes les edats, participessin dins d’una
unitat mòbil del procés de l’edició d’un gran esdeveniment en directe, o
en l’enregistrament d’un programa des d’un plató amb les darreres
tecnologies a l’abast. Un projecte que comptaria amb el suport
estratègic del Danish Film Institute, el Deutsches Filmmuseum o el
centre Barbican londinenc. Una proposta museística oberta també a la
divulgació de la història de l’audiovisual, que no pogué anar més enllà
del dossier de presentació.
Els museus de l’audiovisual són un gran aparador per a la promoció de la producció pròpia i un espai de formació i experimentació per als futurs professionals.
Passats aquests deu anys d’infructuoses gestions i projectes, la
Fundació Aula de Cinema-Col·lecció Josep Maria Queraltó continua maldant
per aconseguir que la col·lecció es quedi definitivament al nostre
país, conformant una futura seu que posaria Barcelona i Catalunya també
en el mapa dels grans museus internacionals de l’audiovisual. Un futur
museu, aquest sí, que s’obrirà properament a Vallbona de les Monges, on
va néixer Josep Maria Queraltó, permetrà gaudir d’un petit tast d’allò
que podria ser la gran exposició permanent que podríem, hauríem, de
tenir a Barcelona.
Un museu de l’audiovisual en què seria imprescindible incorporar el
món de les telecomunicacions. Si des d’una perspectiva econòmica i
industrial configuren l’hipersector de les TIC amb l’audiovisual,
haurien de tenir també un paper rellevant dins les exposicions
permanents i temporals, determinants aquestes últimes en el dinamisme de
qualsevol espai museístic. Un model per considerar seria l’exposició
sobre els dos-cents anys de la història de les telecomunicacions,
inaugurada aquesta tardor al Science Museum de Londres. I serveixi com a
exemple de grans mostres internacionals que encara no han arribat al
nostre país, les que el Barbican està fent recórrer per tot el món sobre
la cultura dels videojocs. Les seves exposicions Game On i Game On 2.0
repassen els ja cinquanta-dos anys d’història d’aquest sector que ha
desplaçat al cinema pel que fa a la seva facturació mundial, i en què
Catalunya comença a jugar un paper cada cop més protagonista.
Patrimoni i futur
Museo Nazionale del Cinema de Torí.La
preservació del patrimoni és fonamental. Es parla sovint de la
preservació del patrimoni fotoquímic –les pel·lícules– però poc o gens
dels materials enregistrats en suports magnètics que en pocs anys
podríem perdre definitivament. La ingent tasca de digitalització
necessària per conservar i posar a disposició aquests materials, en
línia amb el que ha fet internament la CCMA.
El patrimoni de TVE i RNE a Catalunya, en part perdut definitivament
per inundacions, deixadeses i altres estralls, sumat als més de trenta
anys de televisions locals, és la nostra memòria visual que s’hauria de
poder conservar, catalogar i posar a disposició d’estudiosos,
professionals, responsables educatius i públic en general. Que lluny
estem de casos d’èxit com el de l’INA francès, que actualment disposa
d’un catàleg de 5 milions d’hores de programació de televisió i ràdio,
consultables en línia, i més d’un milió de fotografies vinculades als
diferents sectors i expressions de l’audiovisual.
Enguany commemorem el 90è aniversari de la ràdio catalana, el 50è de
les primeres emissions en català a la televisió i el 80è de la primera
exhibició pública d’una emissió televisiva a Catalunya, a més del
centenari de la constitució de la primera empresa de producció
cinematogràfica de la península, la Casa Barcinógrafo. Seria una gran
notícia que aquest projecte comencés a deixar el territori eteri de les
intencions per avançar cap a les decisions. Manllevant el títol del
llibre-catàleg de la Fundació Aula de Cinema-Col·lecció Josep Maria
Queraltó, que passés de “les ombres al film”, dels projectes a ser una
magnífica realitat en els propers anys.
Article publicat en el núm. 2 de la revista Comunicació 21 (desembre 2014, segona època).
No hay comentarios:
Publicar un comentario